Tot just divendres a l’Ateneu de Caldes de Montbui, m’explicava lo difícil que fou per ell fer el disc Fibres del Cor. Les seves lletres evocaven massa a l’Esteve, va ser difícil aquella etapa. Jo li insistia, en què la càrrega poètica d’aquells versos era magnífica, per mi, perfecta.
En Josep havia aconseguit fer del dolor creació, i perquè no dir-ho, bellesa.
Tot just divendres parlàvem de nous projectes, segur que jo no era l’únic, segur que érem colla els que demanàvem des de feia mesos a en Joan i en Josep que pensessin en un retorn. Recordo el sopar de Vic, quan li vaig posar damunt la taula la meva proposta de retorn de la Dharma, però a la vegada em sincerava: “—Jo a la vegada que t’animo, et reconec que no et puc ajudar, jo se fer llibres, necessiteu novament un manager que es posi en solfa”.
A Caldes es notava que la roda tornava a girar, es notava en aquell sopar a l’Ateneu Democràtic i Progresista que estava a punt de néixer quelcom nou, vam riure, vam explicar batalletes però també vam parlar de futur.
Pero “tot això ara queda massa lluny” .
Des de la nostra petita editorial no podem dir altra cosa que fer arribar el nostre condol a tota la família Fortuny, de petit a gran i de gran a petit; certament el sol es barrat de sang, però tots sou fills de la flama.
Nosaltres, la Laia, l’Aina i jo mateix, no sabíem com de buits eren els nostres anhels i projectes fins que en Josep els va omplir.
“Estimo la teva alegria,
estimo la teva tristesa.
Algú com tu fa que tot valgui la pena.”