15M, quatre anys després

Tot just fa quatre anys de la successió de protestes que van motivar l’aparició del primer llibre d’en Ferran Pedret, titulat “Quan succeeix l’inesperat. El 15M i l’esquerra”, que de fet va esdevenir també el primer llibre publicat per Edicions Els Llums (aleshores en coedició amb els amics de Carena).master portarda_rastrejat_v2 copia

Va ser un moment molt estimulant des de molts punts de vista, que obligava a tenir una ment oberta i desperta tant a l’observador com a l’activista, capaç de copsar les formes canviants i mutacions progressives de to de l’eclosió ciutadana que va irrompre com un cop de mall en plena campanya electoral de les eleccions municipals de 2011.

La protagonitzava, a més, tot i les simpaties transversals que de seguida va saber concitar, una generació que havia estat titllada sovint d’apàtica i acomodada, una generació sobre part de la qual havia caigut l’etiqueta mediàtica i estigmatitzadora dels nini, però que, amb altres, va assenyalar algunes de les principals contradiccions de la nostra imperfecta democràcia, en una autèntica impugnació de l’estat de coses vigent.

Des d’aleshores dins l’esquerra social i política s’han succeït moviments, en diferents capes i amb diferents velocitats. Hem vist, i estem assistint-hi encara, un autèntic reajustament del mapa de les forces polítiques i socials, amb processos de transició des de l’activisme sociopolític a l’assalt a la política institucional, confluències diverses en forma, estratègies i objectius, i els intents de correcció del rumb de les esquerres prèviament organitzades en la vida política institucional, més o menys reeixits segons el cas.

Però la realitat és que avui, a diferència del que va passar fa quatre anys, no hi ha en l’escena política cap força política que pugui ignorar l’impacte d’aquell crit del 2011. Algunes han sorgit per provar d’encarnar-ne l’esperit, o l’estat d’ànim, si es vol. Però totes han hagut de reaccionar i assumir en el seu discurs, en la seva agenda, almenys part dels plantejaments que van anar madurant durant el primer any de vida del moviment 15M.

Trencades les solidaritats per la crisi i bona part de les polítiques implementades durant aquesta, se n’han reteixit en la pugna per donar a llum un model de societat més just, plenament democràtic, que permeti a cadascuna de les persones que l’integren el desenvolupament del seu projecte de vida amb autèntica autonomia i dignitat.

Prenc algunes cites del primer llibre d’Els Llums, que m’han semblat suggeridores, i li he demanat al mateix autor, en Ferran Pedret, que hi afegeixi un comentari avui:

«L’estratègia defensiva del mal menor ja no sembla seduir a unes classes populars exhaustes per la profunditat i durada d’una crisi que ja tothom assumeix que serà duradora, i els efectes socials de la qual es deixaran sentir durant molts anys.»

Que els efectes socials i polítics de la crisi iniciada en el curs 2007-2008 es deixaran sentir durant molts anys és indubtable a aquestes alçades, tot i que tampoc calia ser especialment perspicaç per afirmar-ho l’any 2011. Potser no era possible endevinar la profunditat d’aquests efectes, com no ho és ara, ja que crec que tot just estem veient com es comencen a fer sentir.

D’altra banda, que l’estratègia defensiva del mal menor, per la qual tantes vegades en les darreres dècades han optat les forces polítiques i sindicals de l’esquerra, condueix a una desmoralitzadora i desmobilitzadora successió de desfetes i renúncies, amb conseqüències ben tangibles en la quotidianitat de les classes populars, també sembla clar. De fet, es podria interpretar en part el 15M, pel context cronològic de la seva gènesi, com una exasperació amb aquesta estratègia, com una negativa a conhortar-s’hi.

«L’esquerra ha perdut batalles per incompareixença. No pot tornar a passar»

Aquesta incompareixença, per bé que sigui una forçosa simplificació, la identifico principalment amb l’absència en la pugna per construir la centralitat, entesa com els valors bàsics o consensuals que la majoria de la ciutadania assumirà, de forma més o menys explícita, com a definidors d’una bona societat. Si es vol, en termes clàssics gramscians, parlava de la desfeta  actual de l’esquerra en el camp de l’hegemonia cultural. La puixança puntual d’experiències polítiques noves, algunes de les quals procuren defugir de la distinció dreta-esquerra i emprar la més confusa encara de dalt-baix (circumstància que, en si mateixa, no és estrictament nova), aquí o en altres Estats meridionals europeus, no ens pot amagar el domini encara abassegador de la dreta en aquest camp.

«Cal fer-nos útils per a canviar, amb un programa polític concret, allò que els condiciona, i per remoure les desigualtats que els impedeixen desenvolupar lliurement el seu projecte de vida. »

«Podem aportar solucions. L’amplitud del possible ha de ser tanta, en aquest moment, com la d’allò desitjable i imaginable.»

Aquestes eren reflexions adreçades als militants i forces de l’esquerra organitzada existent amb caràcter previ al sorgiment del 15M. En segueixo convençut. L’ofensiva neoliberal desfermada des de la segona meitat dels anys 70 va anar constrenyent l’ambició de bona part de l’esquerra europea i l’àmbit d’allò que es considerava imaginable i possible. Els arguments sobre el caràcter periclitat d’algunes anàlisis o aspiracions es van anar obrint pas, i massa sovint van conduir no pas a la seva renovació en clau transformadora, per donar resposta als canvis en el model econòmic i productiu i, per tant, en la societat, sinó a l’assumpció, acrítica a voltes, de postulats que ens limitaven. Avui cal tornar a qüestionar-s’ho tot, que no implica menystenir l’assolit fins ara. Si l’esquerra aspira a transformar la societat en un sentit socialista, davant la deriva del capitalisme desembridat, caldrà fer possible allò necessari, construint les majories socials i polítiques que sustentin un programa transformador.

«No demanar seguidors, sinó acompanyar i ésser acompanyats»

Segueixo mantenint la necessitat de bastir els projectes polítics de l’esquerra en base a un nou model de lideratge, més coral i que es fonamenti en la confiança en l’actuar i el pensar col·lectiu. Tanmateix, aquest fragment del que vaig escriure al 2011, sembla parcialment contradit per les característiques dels lideratges amb més èxit que reclamen la seva gènesi en el 15M. Certament, per molt que l’impuls col·lectiu és ben evident en les diverses expressions polítiques que es reclamen sorgides en aquell estat d’ànim del 15M, no deixa de ser rellevant assenyalar com finalment s’han aglutinat al voltant de lideratges individuals molt ben definits, amb projecció mediàtica convencional (per bé que les xarxes socials hi juguin un paper rellevant), i amb estructures formals o informals de poder intern que, malgrat totes les innovacions participatives, acaben reproduint els cercles de confiança existents en moltes de les organitzacions prèviament existents.

«Les organitzacions de l’esquerra s’han de reinventar i adaptar als nous temps»

Fora de context pot semblar una frase buida de contingut, un claim mil vegades repetit. Però quatre anys després d’aquella primavera de 2011, resulta més evident que mai que les formes organitzatives dels principals partits i sindicats de l’esquerra, pensades com a organitzacions de masses i per a una societat industrial, on la base social de l’esquerra era més homogènia, no són les més adequades per a una societat post-industrial, més fragmentària, on la construcció de coalicions socials per formar majories polítiques exigeix molt més que abans.

«Algunes expressions del moviment 15-M contra el bipartidisme i els partits polítics amb representació parlamentària, certament un xic primàries, han fet pensar a alguns observadors que es tractava d’un moviment antipolític.»

Moltes de les persones que van donar gruix al moviment 15M eren gent, permeti-se’m la llicència d’expressar-ho així, que havien passat del “No nos falles!” de la nit electoral de 2004, al “No nos representan!” del maig de 2011. Així, malgrat algunes expressions o eslògans, el moviment no era antipolític, sinó ben al contrari, estava gestant una política alternativa. Com tot procés social, no va donar fruit immediatament, però quatre anys més tard podem veure com han aparegut espais polítics que reivindiquen el seu arrelament en aquell anhel de 2011, i que proven d’acreditar el naixement d’una nova manera de fer política.

«Res serà com abans.»

Deia aleshores, i mantinc ara, que resultaria impossible tornar al paradigma anterior a la crisi. Ni des del punt de vista del model econòmic, ni des del punt de vista de la possibilitat de mantenir la pau social. Avui, que els indicadors macroeconòmics assenyalen una recuperació tímida de l’economia europea, resulta evident que aquesta recuperació, de mantenir-se les tendències i polítiques actuals, produirà un gran nombre del que els anglosaxons anomenen left behind, i una cicatriu molt difícil d’esborrar sobre els menors de 30 anys. Les desigualtats hauran augmentat, accentuant el procés de Gran Divergència, per emprar el terme encunyat per Krugman. No és difícil entreveure un període de forta confrontació i agitació política i social.

 

Ferran Pedret

Joan R. Riera

Per saber-ne més pots trobar el llibre fent clic aquí

Publicado en Llibres @ca, Pensament @ca, Política @ca y etiquetado , , , .