“El problema de l’arqueologia és que et paga el teu pitjor enemic”

Entrevista de Jordi Peralta a Roger Molinas, autor de “Patrimonicidi” publicada a La Columna.cat

El món de l’arqueologia és un gran desconegut per a la majoria de ciutadans de Catalunya, els quals s’enfronten a infinitat d’interrogants quan miren d’aprofundir-hi. Per mirar de resoldre’ls em trobo amb en Roger Molinas (L’Hospitalet de Llobregat, 1981), llicenciat en Història per la UAB i especialitzat en arqueologia prehistòrica. Al seu llibre Patrimonicidi (Els Llums, 2014) descriu la situació que viu el seu sector, desmenteix els diversos mites i creences sobre el passat de la Humanitat i proposa una arqueologia de caire social, actitud que enllaça amb la seva militància política. Una defensa aferrissada de la ciència i del nostre llegat que l’autor posa de manifest al llarg de l’entrevista.

Si vols comprar el llibre o saber-ne més fes clic aquí

Amb quin propòsit escrius Patrimonicidi?

 És un encàrrec que em fa l’editorial Els Llums. Al principi em proposen publicar un recull d’articles del meu blog, però vaig preferir escriure quelcom des de zero. Concretament, tenia ganes de parlar de la meva experiència en arqueologia, ja que molta gent no coneix la realitat de l’explotació social i precarietat absoluta d’aquest sector: quan els parles de la teva professió pensen en Indiana Jones i en un món màgic i fantàstic.

Ja m’imagino que no tot són flors i violes. Parla’ns dels teus primers anys com a arqueòleg.

Quan encara era un estudiant participava en excavacions programades, és a dir, excavacions públiques organitzades per la universitat amb la finalitat d’investigar. Les exacavacions programades depenien de les escasses subvencions, i això implicava dormir en cases abandonades, dutxar-nos amb mànegues d’aigua, guardar el material en bosses de plàstic per a entrepans… Un cop acabo la carrera i entro en el món laboral, treballo per a empreses privades en excavacions preventives i d’urgència. Comptàvem amb més instruments però teníem un sou molt miserable; a banda d’això, estàvem sotmesos a tot el que implica el món de la construcció. El problema de l’arqueologia és que et paga el teu pitjor enemic, és a dir, la persona que vol destruir el jaciment és qui et dóna diners perquè l’excavis. Aquesta contradicció et porta molts maldecaps: has de fer bé la feina perquè t’ho exigeix la teva ètica professional, però saps que si trobes més coses durant l’excavació la persona que et paga deixarà de fer-ho. Tant l’àmbit públic com el privat, doncs, estaven marcats per la precarietat més absoluta.

Els anys de bonança econòmica no van suposar cap millora?

Durant el boom immobiliari, quan es construïa a tort i a dret, no es pot negar que hi havia moltíssima feina. Però era molt precària. Els llicenciats no volien treballar per 700 euros al mes i a les excavacions participava gent que no era arqueòloga, com ara interns de reformatori, drogoaddictes o antics presos. Això creava conflictivitat i dificultava les nostres tasques.

Arriba l’any 2009 i et quedes a l’atur. Passats els anys més durs de la crisi, a quin panorama han de fer front els arqueòlegs?

Pràcticament no hi ha feina: l’última excavació oberta, a la Sagrera, es troba paralitzada perquè va esclatar un cas de corrupció amb les empreses de subcontractació. Si l’arqueologia ja estava malament quan hi havia construcció, ara que gairebé no n’hi ha és l’excusa perfecta per no fer res, destruir-ho tot i actuar amb total salvatgisme i impunitat envers el nostre patrimoni. El cas més greu és el del Pla de Domeny, situat sobre la colada del volcà Puig d’Adri, a Girona: Abertis, una empresa amb 22.000 milions de beneficis anuals, al·lega que no pot pagar l’excavació i es carrega el 95% d’un campament neanderthal a l’aire lliure, jaciment únic al món.

Tot això respecte a l’arqueologia preventiva. Pel que fa a l’arqueologia programada, al llibre denuncies l’escàs pressupost que li dedica la Generalitat. Una mancança que amb prou feines ha tingut ressò.

El problema és que la Generalitat ha optat per donar sucoses subvencions a projectes molt consolidats i amb gran difusió al darrere, potenciant els mandarins de l’arqueologia en detriment d’altres excavacions més interessants. En aquest sentit, la gent hauria d’empoderar-se i pressionar totes les administracions (no només la Generalitat, sinó també els ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals) perquè subvencionessin com cal les excavacions. Tothom té dret a gaudir del seu patrimoni, visitar jaciments i museus i, en darrer terme, conèixer un passat que serveix per entendre la nostra història, la nostra civilització i la nostra cultura.

Parlant d’empoderament, al llibre cites l’exemple de l’Assemblea d’Arqueologia de Catalunya, que segons tu “va néixer morta”. Creus que seria possible repetir aquella iniciativa?

L’Assemblea d’Arqueologia de Catalunya es va crear durant la Transició per impulsar una arqueologia pública, assembleària i controlada pels mateixos treballadors. Va desaparèixer, però, per culpa del sector conservador, que es va aliar amb els espoliadors i traficants d’antiguitats per tenir-ne el control. Aleshores van negociar amb Jordi Pujol, que els va donar un càrrec al Departament de Cultura, i l’Assemblea va implosionar. M’agradaria tornar a tenir un projecte com aquell, però l’experiència em diu que és impossible perquè dins l’arqueologia hi ha moltes capelletes pugnant contínuament entre elles. Un exemple d’això és la resposta davant la retallada de beques: en comptes d’unir-se per reclamar-ne més, van decidir barallar-se per l’única beca que quedava. Hem preferit lluitar per les molles que optar al pastís sencer.

Desplacem-nos ara al cèlebre jaciment del Born, en el marc del Tricentenari de la derrota del 1714. En els teus articles t’hi mostres especialment crític.

Tot i que científicament és un jaciment amb poca importància, al Born s’han gastat 72 milions d’euros, un pressupost major que el de la resta de projectes junts. La xifra s’explica per l’interès polític que té. Al principi el jaciment estava dirigit per Alberto Garcia Espuche, un historiador molt prestigiós que coneix bé la Barcelona del 1714. Quan governa CiU, però, el fan fora i posen en el seu lloc un venedor d’assegurances, una persona sense coneixements històrics, membre de l’ANC, que fa un discurs hegelià i idealista, segons el qual la nació és un concepte metafísic que neix fa mil anys i aquest esperit de la voluntat del poble viatja a través del temps per encarnar-se dins d’un Estat. A partir d’aquí, reinventa la Guerra de Successió: no va ser una guerra entre dues dinasties per governar Espanya, va ser una guerra entre Catalunya i Espanya. Es tracta d’una campanya que idealitza l’Antic Règim  intentant fer veure que la Generalitat feudal era com la Generalitat democràtica actual i que, com afirmaven els carlins, feudalisme era llibertat. Penso que es pot abordar el dret a decidir de Catalunya i les relacions amb Espanya sense haver de manipular la història.

M’imagino, però, que bé hi ha d’haver més casos que impliquin d’altres nacionalismes.

El que ha passat amb el Born és el mateix que ha passat amb Numància, a Castella i Lleó, i amb Massada, a Israel. És la zona zero: tothom necessita un temple on retre culte, un mur de les lamentacions. Als nacionalistes els importa ben poc el que hi havia allà; els interessa convertir l’indret en l’escenari perfecte per homenatjar el passat inventat per ells.

Ara que mencionaves Israel, a Patrimonicidi denuncies les pressions de les comunitats jueves d’Espanya per aturar una excavació al cementiri de Montjuïc, l’any 2001, i una altra a la necròpoli jueva de Tàrrega, l’any 2007. Per què volien impedir-les?

Els jueus ortodoxos estan en contra que la ciència i l’arqueologia toquin, investiguin o analitzin restes humanes que puguin pertànyer a membres de la seva comunitat, ja que en la seva metafísica creuen que aquestes persones ressuscitaran el dia del judici final. Hi ha una Llei de Patrimoni que obliga a investigar científicament aquestes restes, però en el cas dels jueus no s’aplica perquè les sectes ultraortodoxes, mitjançant l’ambaixada d’Israel, pressionen els governs de Catalunya i d’Espanya, que acaben cedint. Paradoxalment, aquestes excavacions servien per explicar la cultura jueva i el seu passat, com per exemple els pogroms del segle XIV, quan els jueus eren acusats de ser els causants de la pesta. Jo respecto totes les religions, però la ciència i la llei estan per sobre de qualsevol creença.

Un altre dels teus cavalls de batalla és l’heteropatriarcat que caracteritza la majoria de representacions de la Prehistòria. Poses com a exemple l’exposició Atapuerca: nuestros antecesores, on de les 23 representacions que hi havia només 3 corresponien a dones. Com hem arribat a aquest extrem?

És una idea molt present en la cultura popular, en bona part per culpa del cinema. Hi ha dos tòpics: el tòpic més creacionista, el d’Els Picapedra, ens presenta uns homes prehistòrics exactament iguals que els d’ara; simplement havien canviat de vestuari. Vilma Picapedra, de fet, és igual que una dona americana dels anys cinquanta. L’altre tòpic, l’evolucionista, reforçat per les pel·lícules dels anys trenta, és el del troglodita que va amb un os al cap i arrossega la dona pels cabells fins a la cova. Ambdós tòpics han menystingut el paper de la dona a la Prehistòria. A part d’això, Charles Darwin afirmava que l’evolució de les espècies s’origina a partir de la caça, una activitat absolutament masculina, atorgant en tot moment a les dones un paper passiu: no van intervenir en res. Si haguessin consultat estudis etnogràfics, pintures rupestres, tombes, representacions femenines i altres vestigis materials de la Prehistòria haurien vist que el que ens estaven explicant no tenia res a veure amb la realitat del rol que jugava la dona en aquell temps.

“La visió heteronormativa del passat ha distorsionat la interpretació dels jaciments”. Això també explicaria els mites homòfobs que persisteixen en l’arqueologia?

L’arrelament de l’homofòbia a la nostra societat ve de l’acceptació del cristianisme, al segle IV, per part de Constantí. A partir d’aquell moment, es comencen a perseguir homosexuals i transvestits perquè són considerats sacerdots pagans. Anteriorment, però, hi havia emperadors romans com Adrià, obertament homosexual, que va dedicar una ciutat al seu amant Antínous. Per altra banda, en moltes societats  preindustrials i agrícoles les persones homosexuals tenien papers rellevants; en algunes eren considerades fins i tot xamans. És el cas dels esquimals de Sibèria o les societats mesoamericanes, que consideraven que les persones transgènere tenien poders màgics. En algunes societats d’aborígens australians succeeix el mateix. A Mesopotàmia, el Codi d’Hammurabi establia que les dones transgènere disposaven dels mateixos drets que els homes. El gènere és quelcom que varia d’una cultura a una altra, i la nostra concepció actual ve derivada de la cultura judeocristiana, que criminalitza qualsevol comportament no-natalista: la masturbació, la solteria, l’homosexualitat… Tot el que no sigui tenir fills és pecat.

Potser una bona manera de combatre aquesta ignorància seria que l’arqueologia tingués una major presència al currículum escolar.

Això és una cosa que sempre m’ha semblat molt paradoxal: l’arqueologia dóna una gran quantitat d’instruments didàctics perquè els nanos aprenguin divertint-se: els portes a un jaciment, els fas una excavació simulada, els fas recomposar una peça de ceràmica o una peça de sílex… No entenc com no s’utilitza més aquesta eina. Al final tot depèn de la voluntat del professor de torn: si té estudis sobre la matèria i li interessa el tema, serà fantàstic; si passa olímpicament de tot plegat, pots sortir de l’institut sense saber absolutament res d’arqueologia. Hauria de ser el mateix Departament d’Ensenyament el que fixés que dins del currículum hi ha d’haver més continguts d’arqueologia i de Prehistòria i que, alhora, potenciés activitats didàctiques que fessin amena i entretinguda aquesta pràctica, com ara visites interactives als jaciments i als museus.

A Patrimonicidi apostes per crear una “arqueologia social”. Què vol dir això?

Una arqueologia social és una arqueologia en mans del poble, que rebutja l’elitisme i que cerca que les persones s’empoderin dels seus jaciments, entenguin el seu passat i se’l facin seu. Per exemple, a l’Hospitalet l’Ajuntament volia destruir unes restes del Canal de la Infanta, del segle XIX. Es va muntar una plataforma ciutadana, es va mobilitzar la gent explicant-los què era el canal, es van fer manifestacions i finalment es va aconseguir salvar-les. A Prats de Rei, a la Segarra, també es van fer mobilitzacions per salvar un tros de muralla ibèrica del poblat de Sikarra. Si la gent defensa el seu patrimoni davant de l’especulació i establim una dialèctica adequada entre ciència i societat, hi guanyarem tots.

L’estat lamentable del Museu d’Arqueologia de Catalunya és una prova que ens trobem lluny d’assolir aquesta dialèctica ideal.

Durant el Tripartit el museu va tenir diversos directors que van intentar dur a terme iniciatives molt interessants, però es van trobar amb la desídia total dels polítics. Un d’aquests directors, Pere Izquierdo, va plegar perquè va acabar-ne fart. Ara n’hi ha un que podria haver fet més, però si més no ha transformat alguna cosa. Vaig debatre amb ell a la SER i em sembla una persona de bona voluntat, tot i que no coneix gaire bé l’arqueologia de carrer, ja que ignorava que a Catalunya es destruissin jaciments. Però bé, aquesta tampoc no és la seva feina; la seva feina és portar bé el museu, així que si va aconseguint canvis en la bona direcció, espero i desitjo que tingui futur i que la cosa no acabi com el Museu Etnològic, convertit en el Museu de la Identitat Catalana.

Com a conclusió, quines propostes poses sobre la taula per tal de millorar l’exercici de l’arqueologia a Catalunya?

En primer lloc, que les excavacions arqueològiques no depenguin de les constructores i les pagui directament la Generalitat. Nosaltres, treballadors mileuristes, no podem anar a reunions d’obres a barallar-nos amb Abertis perquè se’ns mengen vius; ha de ser el nostre govern qui es posi ferm davant de les constructores. En aquesta línia, defenso una arqueologia pública com la que hi ha a França, amb el seu cos de funcionaris o d’interins i sense empreses privades que treguin beneficis dels jaciments. També cal fer més divulgació del nostre patrimoni perquè la gent l’entengui d’una manera científica i racional, barrant el pas a les pseudociències i a les explicacions irracionals. Per últim, m’agradaria que a l’hora de fer excavacions el consens científic tingués més pes que determinats interessos polítics.