L’art té un paper cabdal en l’alliberament

plantilla foto llibre

Amb motiu de la presentació ahir del llibre «i l’art?» us deixem a continuació el seu prefaci escrit per Priscila Fernandes.

Si vols el llibre el trobes aquí.

Viatjar en el temps ha esdevingut popular en la nostra època. Qui pot resistir-se a la paradoxa del temps, als paisatges del futur que alteren el nostre naixement? Abans d’embarcar-nos en un viatge d’aquest tipus, sabem què cal fer. Agafem les guies turístiques i ens meravellem amb les postals, tractem d’iniciar-nos en el context cultural i històric. Obrim la imaginació i ens construïm la nostra pròpia imatge, com si ja hi fóssim.

Hi ha una infinitat de destinacions, i quan una ubicació no apareix a la llista, encara tens la possibilitat de crear-te’n una de pròpia. Aquest llibre és una destinació d’aquest tipus. Ara som a punt de viatjar cap al futur, o cap al passat —tot depèn del moment en què aquest llibre arribi a les teves mans.

Camino amb rapidesa a través d’un laberint de carrers empedrats, abans que un horitzó s’obri davant meu amb precisió rectilínia. Sóc a l’Eixample, un barri que envolta la ciutat medieval de Barcelona i que va co­mençar a desenvolupar-se en el segle XIX. Amb edificis dissenyats per arquitectes modernistes com Gaudí, aquest és el cor de la modernitat espanyola, i també una petita mostra del progrés tècnic, innovador i científic que va creixent en la ciutat. En la distància, brunzeix el fum provinent de les xemeneies de
les fàbriques tèxtils, dibuixant una línia que s’estén al llarg de les vies del tren, vora la costa rocosa.

A Els Quatre Gats demano una copa i miro els dibuixos d’un jove artista: Pablo Picasso. En el cafè aviat hi re­conec una multitud que es composa, sobretot, d’artistes, els quals puc sentir parlar acaloradament, i les paraules salten de boca en boca: Innovació! Modernitat! Deixa de mirar el passat! Avall el conservadorisme! De sobte, a fora, un soroll violent ens interromp. Grups de tre­balladors corren pels carrers, hi ha disturbis, protestes, barricades, en la distància les esglésies s’estan cremant.

873590A la biblioteca de l’Escola Moderna llegeixo els títols dels modests manuals vermells de l’escola: ciència, his­tòria, literatura. De manual d’art no n’hi ha cap. «¿Y el arte?» és l’últim article publicat en el Butlletí, el pe­riòdic mensual de l’escola. Em pregunto si l’educació estètica s’imparteix directament en el programa de l’escola i, si no és així, per quin motiu. El contingut de «¿Y el arte?» i les referències obliqües a altres textos generen conjec­tures fascinants sobre el paper que l’art i els artistes poden exercir en la formació d’una societat lliure i igualitària, que és l’objectiu final de l’Escola Moderna. També llegeixo que Francesc Ferrer i Guàr­dia (el fun­dador de l’Escola Moderna) encarrega unes il·lustra­cions a l’artista txec František Kupka, que s’inclouran en una propera publicació.

L’Escola Moderna pretén abolir totes les formes d’au­toritat i desenvolupar un programa racional i cien­tífic a partir d’una educació lliure, laica, igualitària i no coer­citiva per a nens i pares. Davant la manca de publi­cacions, aquesta escola crea la seva pròpia biblioteca, editant llibres educatius i butlletins informatius. Tan bon punt donem una ullada als escriptors, pensadors i artistes que l’escola tria per a promoure la seva obra, aviat ens adonem de la simpatia vers la ideologia anarquista o anarco-comunista, amb noms com Piotr Kropotkin, Jean Grave, Paul Robin o Lleó Tolstoi.

A fi d’establir una relació entre aquests autors m’en­dinso en La Revista Blanca, una publicació espa­nyola anarquista individualista d’art i sociologia. En els textos d’Ángel Cunillera, «Art i llibertat» o «¿Què és l’art?», comença a esbossar-s’hi la idea sobre com l’art modern pot situar-se en aquest moment històric.

Hi ha diferències ben clares i marcades entre els autors que em trobo, però, amb tot, hi ha un punt en comú que consisteix a entendre que l’art i l’artista tenen un paper cabdal en l’alliberament, l’educació i el desenvolupa­ment de la societat. Posades en comú, aquestes veus comencen a dialogar entre si en una conversa sobre els ideals, la revolució, la llibertat, el futur de la humanitat i l’educació artística. Em dóna la sensació que, tal ve­gada, el manual d’art de l’Escola Moderna es trobi aquí, amagat entre les línies.

 

Priscila Fernandes

Posted in Actes @ca, Llibres @ca, Pensament @ca, Presentacions.